Ovidi Montllor
1. Cerca informació sobre qui era Ovidi Montllor. Explica la seva vida i quin tipus de cançons va fer.
Fill d'una família de classe obrera de l'Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents com mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després al Partit dels Comunistes de Catalunya
el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge, una crítica a l'obsessió del franquisme per l'ordre, la lluita desigual de l'antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra.
2. Penja la lletra de dues de les seves cançons i explica-les.
Cavall de tothora.
Sempre lluny, mai prop.
Mira que el Déu plora!
Defugint l'esguard,
l'horitzó se't menja,
seré, desvetllat,
on la mort es penja.
Vas passant.
Vas passant.
Vas passant.
Sense temps, ple d'hora!
Ulls entre buidor,
ignorem tempesta.
Estris de dolor
trenquen tota festa.
Albes trenquen trot.
L'horitzó el comanden
ungles de la mort.
Homes t'esgarrapen!
Manies són llunes.
Desitjos són sols.
Si et canten fortunes,
llunes i no sols.
Veus de cristalls fins.
Corbs cercant deixalles.
Et trauran fils prims
de cor i d'entranyes.
Déu crida el Dimoni,
i el Dimoni Déu.
Músiques de somni.
Joc de cara o creu.
Una cambra sola
fa el repartiment:
Tu tacó, jo sola.
Demà ja veurem!
El camí n'és breu.
El trot mai no para.
L'horitzó t'embeu.
Una mà et separa.
Et posen de dol
Morts de deu mil rostres,
i et manquen de sol
amb les seues crostes.
Ai de les garrigues!
Ai aquella mar!
Ai de les espigues!
Ai d'aquell cel clar!
ai de l'home o dona!
Ai l'amor com passa!
Ai la brisa bona!
Ai la nit com traça!
Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.
De quedar.
De quedar.
De quedar.
Ple de temps, sense hora!
Fill d'una família de classe obrera de l'Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents com mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després al Partit dels Comunistes de Catalunya
el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge, una crítica a l'obsessió del franquisme per l'ordre, la lluita desigual de l'antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra.
2. Penja la lletra de dues de les seves cançons i explica-les.
Caminem al trot.
Cavall de tothora.
Sempre lluny, mai prop.
Mira que el Déu plora!
Defugint l'esguard,
l'horitzó se't menja,
seré, desvetllat,
on la mort es penja.
Vas passant.
Vas passant.
Vas passant.
Sense temps, ple d'hora!
Ulls entre buidor,
ignorem tempesta.
Estris de dolor
trenquen tota festa.
Albes trenquen trot.
L'horitzó el comanden
ungles de la mort.
Homes t'esgarrapen!
Manies són llunes.
Desitjos són sols.
Si et canten fortunes,
llunes i no sols.
Veus de cristalls fins.
Corbs cercant deixalles.
Et trauran fils prims
de cor i d'entranyes.
Déu crida el Dimoni,
i el Dimoni Déu.
Músiques de somni.
Joc de cara o creu.
Una cambra sola
fa el repartiment:
Tu tacó, jo sola.
Demà ja veurem!
El camí n'és breu.
El trot mai no para.
L'horitzó t'embeu.
Una mà et separa.
Et posen de dol
Morts de deu mil rostres,
i et manquen de sol
amb les seues crostes.
Ai de les garrigues!
Ai aquella mar!
Ai de les espigues!
Ai d'aquell cel clar!
ai de l'home o dona!
Ai l'amor com passa!
Ai la brisa bona!
Ai la nit com traça!
Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.
De quedar.
De quedar.
De quedar.
Ple de temps, sense hora!
Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Sé però, que no s'estrena un prat,
seguim sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills, se'm trenquen en la nit
colpegen el meu pit,
i m'omplen d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: Moca't!
Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara és altra història?...
Tot i així, un qualsevol fracàs
em posa en el percanç
del record sense glòria.
No és clar, per tant també és obscur,
tinc davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur...
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.
Un forat em torna a donar llum,
un cigar em dóna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'engany em guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra impresa.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.
Au adéu, comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig, sóc qui torna!
3. Què vol dir aquesta frase dita per ell: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
Bo aquesta frase vol dir que mentre passa el temps que anem a contaminar més el temps i no tenim una naturalesa ens anem quedant sense.
4. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de la seva vida? Per què? Resumeix en tres línies el seu pensament sobre la vida.
Les frases que en vida van identificar a Ovidi Montllor, les lletres de les seves cançons més compromeses i els textos en què millor va mostrar el seu amor pel seu país i la seva Alcoi natal acompanyen la visió que d'ell han tingut deu fotògrafs per a la mostra. L'exposició romandrà oberta al públic fins a finals d'abril al Casal Jaume I-Centre Ovidi Montllor.
Comentarios
Publicar un comentario