1. Escriu un conte d'unes 20 línies on apareguin aquestes paraules: lladre, mestressa, diamant.






I des d'aquell dia el conill va viure molt content amb el seu cos petit i les seves orelles grans.
Una vegada, fa milers d'anys, el conill tenia les orelles molt petites, tan petites com les orelles d'un gatet. El conill estava content amb les seves orelles, però no amb la grandària del seu cos. Ell volia ser gran, tan gran com el llop o el coiot o el lleó. Un dia quan anava saltant pels camps, el conill va veure el lleó, rei dels animals, a prop del bosc.
-Quin gran i bonic és! - va dir el conill. -i jo sóc tan petit i lleig.
El conill estava tan trist que va seure sota un arbre i va començar a plorar amargament.
-Què tens, conillet? Per què plores? - va preguntar l'òliba que vivia a l'arbre.
-Va plorar perquè vull ser gran, molt gran- va dir el conillet.
L'òliba era una au sàvia. Va tancar els ulls per dos o tres minuts per pensar en el problema i després va dir:
Conejito, has de visitar al déu dels animals. Crec que ell pot fer-te més gran.
Mil gràcies, òliba sàvia. -Vaig a visitar-ara- va respondre el conill. I va ser saltant cap al turó on vivia el déu.
-Bon dia. Com estàs? - va dir el déu dels animals quan va veure al conillet.
-Bon dia, senyor. Estic trist perquè sóc tan petit.
La seva majestat, ¿podria fer-me gran, molt gran?
-Per què vols ser gran? - va preguntar el déu amb un somriure.
Si sóc gran, algun dia jo, en comptes del lleó, puc ser rei dels animals.
-Molt bé, però primer has de fer tres coses difícils. Llavors vaig a decidir si he de fer-te més gran o no.

- Què he de fer?-Demà has de portar-me la pell d'un cocodril, d'un mico i d'una serp.

-Molt bé, senyor. Fins demà.

El conill estava alegre. Va ser saltant, saltant cap al riu on va veure al seu amic, el petit cocodril.

Amic cocodril, podries prestar-me la pell elegant fins demà? La necessito per ...

Per a una festa, no? - va dir el cocodril abans que el conill pogués dir la veritat.

-Sí, Sí- va respondre ràpidament el conill.

Ai, quina gran honor per a mi! Aquí la tens.

Amb la pell del cocodril, el conill va visitar el mico i la serp. Cada amic li va donar al conill seva pell per a la festa.

Molt d'hora al matí següent, el conill va ser poc a poc, molt a poc a poc, amb les pells pesades davant el déu dels animals.

Aquí estic amb les pieles- cridar feliçment el petit conill.

El déu estava sorprès. Va pensar: «Que astut és aquest conillet!» Però en veu alta va dir:

-Si et faig més gran, pot ser que facis mal als altres animals sense voler-ho. Per això vaig a fer grans només les teves orelles. Així pots sentir millor i això és molt útil quan els teus enemics estiguin a prop.

El déu va tocar les petites orelles del conill i, com per art de màgia, se li van fer més grans. El conill no va tenir temps de dir res, ni una paraula.

-Mil gràcies, bon déu. Vostè és savi i amable. Ara estic molt feliç- va dir el conill. I va ser saltant, saltant pels camps amb les pells que va retornar als seus amics amb gratitud.

L'endemà va veure el lleó que estava visitant a l'òliba.

L'òliba li va dir al conill:

Bon dia, amic meu. Ets molt bonic. I per a tu és millor tenir les orelles grans que el cos gran.

Amb molta dignitat, el lleó va dir:

-La òliba té raó.

I des d'aquell dia el conill va viure molt content amb el seu cos petit i les seves orelles grans.