L'escola mallorquina

L'escola mallorquina

     1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.


Escola cartogràfica catalana o escola dels cartògrafs catalans és el terme encunyat per diferents autors, entre ells Leo Bagrow al seu llibre History of Cartography, (on a Ramón Llull el defineix com "català de Mallorca"), al parlar dels portolans catalans i dels cartògrafs catalans, part important de la ciència medieval catalana: "un grup de cartògrafs, cosmògrafs i constructors d'instruments de navegació catalans, dels segles XIII al XVII, molts d'ells jueus o jueus conversos (apart d'alguns cristians associats), que van florir i que van treballar a algun lloc del "Territori Català en general" o fins i tot al continent europeu (p.e. Marsella, Messina i Nàpols)".
Una prova palesa de l'ús acadèmic correcte del terme Cartografia Catalana és el nom d'Atles Català mantingut fins avui dia, per a definir un mapa que s'atribueix a un autor mallorquí. Tot i axí, molts autors han triat l'etiqueta "escola cartogràfica mallorquina", que de fet, inclou una part molt important de l'anterior, és a dir, als cartògrafs catalans de Mallorca, predominantment jueus, dels segles XIII, XIV i XV, que van estar actius fins a la conquesta de Granada, amb l'arribada de la Inquisició i l'expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics.

principals membres de l'escola catalana de cartografia inclouen:

• Angelino Dulcert (fl 1339.) - Segons alguns autors<. possible immigrant genovés.
• Abraham Cresques (fl. 1375)
• Jehuda Cresques ("Jaume Ribes" / "Jacobus Ribes")
• Haym Ibn Risch ("Joan de Vallsecha")
• Guillem Soler (fl. 1380)
• Macià de Viladesters (fl. Anys 1410)
• Jacomé de Mallorca (1420?) - Es va traslladar a Portugal
• Gabriel de Vallseca (fl.1430s-40s)
  • L'any 1433, en un contracte amb el mercader Jaume Torrella es comprometé a lliurar 28 cartes de navegar "bones et suficients" en el termini de sis mesos, per 70 lliures.
• Pere Rosell (fl.1460s)
• Jaume Bertran (. Fl dècada de 1480).
• Joan Martines (mapa fet a Messina, 1580).

1270. Primer esment d’una carta portolana

El primer document que dóna testimoni de l’ús d’una carta nàutica a bord d’un vaixell parla del viatge per mar del rei Lluís IX de França en la Vuitena Croada. Els pilots genovesos són consultats sobre la posició de la nau del rei després d’una tempesta i comproven la situació estimada en una carta marina 
   2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
Mentrestant, manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Pontifícia Universitat Gregoriana (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en teologia. Durant l'estada a Roma, escriu poemes en castellà per complaure son pare, que quedaran recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca, escriví els poemes narratius que conformen el volum De l'agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies (1903). El 1902 obté el títol de mestre en Gai Saber. El 1904 presideix els Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885, on inclou vuit composicions procedents de Tradicions i fantasies.

Joan Alcover (Palma, 1854-1926). Poeta, assagista i polític. En els seus poemes fa una interpretació estètica del dolor que li va suposar la mort de la seva dona i fills. Com el seu coetani Miquel Costa i Llobera i els membres de l'Escola Mallorquina.

Va ser en el paisatge mallorquí on va trobar correspondències simbòliques amb el seu estat d'esperit. No obstant això, no es va sentir atret pels elements extrems del moviment modernista i es va identificar, en canvi, amb una certa vessant del Noucentisme incipient, pel que comportava de contenció expressiva i rigor formal.

La seva teoria literària es basava en la sinceritat dels sentiments, i la claredat en la forma poètica. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües i musicats, entre ells La Balanguera (musicada per Amadeu Vives), que el 1996 va ser declarada l'himne oficial de Mallorca.

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

TEMPORAL

Trista l'auba se desperta.

Damunt la costa deserta

llança l'àguila son crit;

i, pel vent espellissades,

passen negres nuvolades

com a robes esqueixades

del vel immens de la nit.

La mar creixent s'avalota,

la negror que l'encapota

claps de sol fan llambrajar;

i corrent a la ribera,

entre espessa polseguera

encrespen la caballera

los blancs cavalls de la mar.

Ronca la cova rodona,

fingint a cada cop d'ona

bramuls de monstre furiós;

i xucla l'aigua i la llança:

si el sol a ferir-la alcança,

per entre l'escuma dansa

un iris meravellós.

Allà on la mar més s'arbora

dins l'escuma bullidora,

els monstruosos esculls

cobrar la vida pareixen...

i guaiten i desapareixen,

com a molars qui es deleixen

entre les ones reülls.

La fantàstica muntanya

més alta sembla i estranya

amb lo front mig encobert.

La roca immòbil, aspriva,

per que guaiti pensativa

com aguaita el temps que arriba

la gran Esfinx del desert.

Allà baix, dins la calanca,

jau damunt l'arena blanca

el llaüt del pescador.

Vola planyent la gavina;

i àgil l'àguila marina

revolta el cap que s'empina,

formidable Adamastor.

O tu, que amb art fatigosa

cerques la forma grandiosa

de lo sublim enyorat,

vina a veure una vegada

nostra ribera escarpada,

obra de Déu que, inspirada,

va esculpint la Tempestat.

I aquesta és l'hora, oh poeta!

Quan la ventada desfeta

vola damunt del Senyor,

dins la nuvolada obscura

la ribera es transfigura!

També la santa natura

té son moment de Tabor!