La malaltia d'estar ocupat
LA ENFERMEDAD DE ESTAR OCUPADO
Hace unos días me encontré con una buena amiga. Me detuve para preguntarle qué tal le iba y saber cómo estaba su familia. Puso
los ojos en blanco, miró hacia arriba y en voz baja suspiró: “Estoy muy
ocupada… muy ocupada… demasiadas cosas ahora mismo.”
Poco después, le pregunté a otro amigo y le pregunté qué tal estaba. De nuevo, con el mismo tono, la misma respuesta: “Estoy muy ocupado, tengo mucho que hacer.”
Se le notaba cansado, incluso exhausto.
Y no sólo nos pasa a los adultos. Cuando nos mudamos hace diez años,
estábamos emocionados por cambiarnos a una ciudad con buenos colegios.
Encontramos un buen vecindario con mucha diversidad de gente y muchas
familias. Todo estaba bien.
Después de instalarnos, visitamos a uno de nuestros amables vecinos y
les preguntamos si nuestras hijas podrían conocerse y jugar juntas. La
madre, una persona realmente encantadora, cogió su teléfono y empezó a
mirar la agenda. Pasó un rato deslizando la pantalla y al final dijo:
“Tiene un hueco de 45 minutos en las próximas dos semanas. El resto del
tiempo tiene gimnasia, piano y clases de canto. Está muy ocupada.”
Los hábitos destructivos empiezan pronto, muy pronto.
¿Cómo hemos terminado viviendo así? ¿Por qué nos hacemos esto a nosotros
mismos? ¿Por qué se lo hacemos a nuestros hijos? ¿Cuándo se nos olvidó
que somos “seres” humanos y no “haceres” humanos?
¿Qué pasó con el mundo en el que los niños se ensuciaban con barro, lo
ponían todo perdido y a veces se aburrían? ¿Tenemos que quererlos tanto
como para sobrecargarlos de tareas y hacerles sentir tan estresados como
nosotros?
¿Qué pasó con el mundo en el que podíamos sentarnos con la gente que más
queremos y tener largas conversaciones sobre nosotros mismos, sin prisa
por terminar?
¿Cómo hemos creado un mundo en el que tenemos más y más cosas que hacer
con menos tiempo libre (en general), menos tiempo para reflexionar,
menos tiempo para simplemente… ser?
Sócrates dijo: “Una vida sin examen, no merece ser vivida.”
1. Llegeix aquest text i fes un resum.
Que cada dia no tenim temps lliure perquè necessitem un futur millor i no tenim temps per compartir amb les persones que més volem i també als nostres fills els estigueu-vos combirtiendo com nosaltres
2. Escriu-ne la teva opinió personal.
Que cada dia ens estem olvidandon qui som només conel objectiu d'obtenir coses a canvi i per una part estem oblidant el més important que que no estem compartinedo moltes coses bones amb les nostres famílies.
Que cada dia no tenim temps lliure perquè necessitem un futur millor i no tenim temps per compartir amb les persones que més volem i també als nostres fills els estigueu-vos combirtiendo com nosaltres
2. Escriu-ne la teva opinió personal.
Que cada dia ens estem olvidandon qui som només conel objectiu d'obtenir coses a canvi i per una part estem oblidant el més important que que no estem compartinedo moltes coses bones amb les nostres famílies.
3. Cerca un text sobre un tema que t'interessi i el penges al teu blog amb imatges.
L'addicció al mòbil, un problema d'humanitat
Les tres quartes parts de la humanitat tenen ja un cel·lular. A Colòmbia, el Dane va registrar que, el 2016, al 96,4% de les llars del país algun membre comptava amb telèfon mòbil. És a dir, és evident que l'ús d'aquestes tecnologies s'ha multiplicat tant que avui és rar trobar algú -nen, jove o adult- que no tingui un. Amb l'expansió de l'internet sense fil, l'explosió de les xarxes socials i les milions de 'apps' desenvolupades per fer-nos la vida més còmoda i fàcil, el 'smartphone' ha passat de ser un simple telèfon o un gadget per convertir-se en l'extensió de els nostres desitjos i fantasies. Un fetitxe amb el qual anem al llit totes les nits i ens aixequem cada matí. Per a molts és una extensió de si mateixos.
I això, definitivament, està canviant la manera en què ens relacionem amb el món, des de la forma en què treballem i fem negocis, fins a la manera en què ens divertim, prenem fotografies, emmagatzemem o compartim informació, passem el temps lliure, fem amics i estimem. La seva ocupació està infiltrat en coses tan personals i trivials com caminar i dormir.
Umberto Eco, en un relat del 2015 titulat 'El mòbil i la reina malvada', explicava el cas d'una dona que anava per la sendera amb el seu rostre enganxat al mòbil, sense mirar a cap costat, i que ell, en comptes de esquivar-la, va decidir interrompre el seu camí. "Si jo no em feia a una banda, chocaríamos. Com en secret sóc una persona malvada, em vaig aturar de cop i em vaig donar la volta. La dama va xocar amb la meva esquena deixant caure el seu telèfon. Ràpidament, es va adonar que s'havia topat amb algú que no podia veure-la i que ella hauria d'haver estat qui s'apartés. Balbucejar una excusa, mentre jo amablement li deia que no es preocupés perquè aquestes coses passen tot el temps en aquests dies ", va escriure el semiòleg.
Mentre aconsellava amb sarcasme que tots hauríem de fer el mateix en situacions similars, afegia: "Si pensem en això amb claredat per un moment, simplement és sorprenent que gairebé tots hàgim caigut presa del mateix frenesí. Tot just sostenim ja converses cara a cara, ni reflexionem sobre els temes urgents de la vida i la mort, o si més no veiem cap al camp quan passa davant de la nostra finestreta. En comptes d'això, parlem obsessivament en els nostres telèfons mòbils, poques vegades sobre alguna cosa particularment urgent, mentre malgastem la vida en un diàleg amb algú a qui ni tan sols podem veure ".
Però això que sorprenia a Eco tres anys enrere -Sembla un temps ja llunyà! - ara és gairebé una norma de convivència social. És usual que la gent camini amb la mirada fixa en el mòbil o que en una festa tres de cada cinc persones parlin i somriguin amb l'aparell sense tan sols mirar als que tenen al costat. En les reunions laborals és natural que tots posin els dispositius sobre la taula com a armes llestes per ser usades en el moment necessari. Més enllà d'escriure o gravar missatges per WhatsApp o d'interactuar per Facebook o Twitter, el cel·lular sembla estar dissenyat perquè experimentem sensacions diferents a les que havíem sentit amb qualsevol pantalla anterior.
L'addicció al mòbil, un problema d'humanitat
Les tres quartes parts de la humanitat tenen ja un cel·lular. A Colòmbia, el Dane va registrar que, el 2016, al 96,4% de les llars del país algun membre comptava amb telèfon mòbil. És a dir, és evident que l'ús d'aquestes tecnologies s'ha multiplicat tant que avui és rar trobar algú -nen, jove o adult- que no tingui un. Amb l'expansió de l'internet sense fil, l'explosió de les xarxes socials i les milions de 'apps' desenvolupades per fer-nos la vida més còmoda i fàcil, el 'smartphone' ha passat de ser un simple telèfon o un gadget per convertir-se en l'extensió de els nostres desitjos i fantasies. Un fetitxe amb el qual anem al llit totes les nits i ens aixequem cada matí. Per a molts és una extensió de si mateixos.
I això, definitivament, està canviant la manera en què ens relacionem amb el món, des de la forma en què treballem i fem negocis, fins a la manera en què ens divertim, prenem fotografies, emmagatzemem o compartim informació, passem el temps lliure, fem amics i estimem. La seva ocupació està infiltrat en coses tan personals i trivials com caminar i dormir.
Umberto Eco, en un relat del 2015 titulat 'El mòbil i la reina malvada', explicava el cas d'una dona que anava per la sendera amb el seu rostre enganxat al mòbil, sense mirar a cap costat, i que ell, en comptes de esquivar-la, va decidir interrompre el seu camí. "Si jo no em feia a una banda, chocaríamos. Com en secret sóc una persona malvada, em vaig aturar de cop i em vaig donar la volta. La dama va xocar amb la meva esquena deixant caure el seu telèfon. Ràpidament, es va adonar que s'havia topat amb algú que no podia veure-la i que ella hauria d'haver estat qui s'apartés. Balbucejar una excusa, mentre jo amablement li deia que no es preocupés perquè aquestes coses passen tot el temps en aquests dies ", va escriure el semiòleg.
Mentre aconsellava amb sarcasme que tots hauríem de fer el mateix en situacions similars, afegia: "Si pensem en això amb claredat per un moment, simplement és sorprenent que gairebé tots hàgim caigut presa del mateix frenesí. Tot just sostenim ja converses cara a cara, ni reflexionem sobre els temes urgents de la vida i la mort, o si més no veiem cap al camp quan passa davant de la nostra finestreta. En comptes d'això, parlem obsessivament en els nostres telèfons mòbils, poques vegades sobre alguna cosa particularment urgent, mentre malgastem la vida en un diàleg amb algú a qui ni tan sols podem veure ".
Però això que sorprenia a Eco tres anys enrere -Sembla un temps ja llunyà! - ara és gairebé una norma de convivència social. És usual que la gent camini amb la mirada fixa en el mòbil o que en una festa tres de cada cinc persones parlin i somriguin amb l'aparell sense tan sols mirar als que tenen al costat. En les reunions laborals és natural que tots posin els dispositius sobre la taula com a armes llestes per ser usades en el moment necessari. Més enllà d'escriure o gravar missatges per WhatsApp o d'interactuar per Facebook o Twitter, el cel·lular sembla estar dissenyat perquè experimentem sensacions diferents a les que havíem sentit amb qualsevol pantalla anterior.
Comentarios
Publicar un comentario